Curiosa la forma com comença la Llei 10/1977, de 4 de gener, sobre el mar territorial espanyol:

És la llei que regula les aigües jurisdiccionals espanyoles i que cal analitzar en el context de la legislació marítima internacional.

En aquest article parlem sobre les aigües jurisdiccionals espanyoles, les zones marítimes i algunes curiositats de la legislació marítima internacional.

Les zones marítimes

Abans d’entrar a definir els límits de les aigües territorials, hi ha alguns conceptes del dret marítim que cal conèixer.

Línia Base: Es tracta de la línia imaginària a partir de la qual es comencen a mesurar el mar territorial i la resta d’espais marítims dun estat costaner.

Normalment, la línia base la estableix la línia de costa que es dibuixa amb la (màxima) baixamar. Tot i això, la Convenció sobre el dret del mar estableix excepcions per als casos de costes amb desembocadures, badies, ports, arxipèlags o altres accidents geogràfics

Aigües Interiors: Són les aigües cap a l’interior de la línia base i sobre les quals els estats tenen, juntament amb les aigües territorials, tota sobirania.

Parlem de rius, llacs, estuaris o qualsevol altra massa d’aigua que quedi per dins de la línia base, fins i tot com poden ser badies o aigües d’un arxipèlag.

Mar Territorial: Arriba fins a 12 milles de la línia base i es considera com si fos una extensió del territori terrestre des del punt de vista legal.

A la resta d’espais marítims, els altres estats gaudeixen de certs drets que van ser determinats a la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (CONVEMAR), també coneguda com la constitució de la mar.

Zona Contigua: sense sobirania, amb drets limitats en matèria duanera, sanitària, fiscal i migratòria.

Zona Econòmica Exclusiva (ZEE): l’estat riberenc només té deures relacionats amb la conservació i administració dels recursos naturals, així com de la de regular qualsevol activitat d’explotació econòmica a les seves aigües, el llit marí o el subsòl.

Aigües Internacionals: Més enllà del ZEE, és a dir, a partir de les 200 milles de la costa.

Aigües territorials de l’Estat Espanyol

És, juntament amb les aigües interiors, el sector de l’oceà on un país exerceix la seva sobirania plena.

Aspecte que podria entrar en conflicte amb la legislació relativa al pavelló que enarbora un vaixell com ja vam veure al nostre post sobre Banderes de Vaixells.

Segons CONVEMAR, les aigües territorials d’un país s’estenen fins a 12 milles (22,2 km) des de la línia base.

Les aigües territorials d’Espanya comencen, per tant, a la línia de la baixamar escorada (la màxima baixamar) i arriben fins a les 12 milles mar endins.

Tot i això, el dret marítim internacional és complex i hi ha països que reclamen mars territorials de fins a 200 milles nàutiques com Somàlia, El Salvador, Estats Units o el Perú entre d’altres.

La raó per la qual es reconeix la sobirania estatal sobre el mar adjacent a la costa es basa que això és indispensable per garantir la seguretat i la protecció dels seus legítims interessos.

Excepcions, curiositats i altres aspectes de les aigües territorials

En aquest apartat analitzem algunes curiositats, antecedents i excepcions sobre la normativa que regula les jurisdiccions al mar.

D’un tir de canó fins a les 12 milles

Si bé dèiem que la raó d’establir un mar territorial fins a les 12 milles de la costa s’estableix per garantir la seguretat i la legitimitat dels països costaners, això no sempre va ser així.

A principis del segle XVII, Hugo Grocio, jurista que havia començat els seus estudis a la universitat amb 11 anys, va postular la doctrina del mar lliure.

A la seva tesi determinava que els mars no podien estar subjectes d’apropiació atès que no eren susceptibles de ser ocupats.

Tot i això, l’augment del trànsit marítim i sobretot l’explotació abusiva de la pesca van obrir el debat i ja al segle XVIII es van asseure els principis que la sobirania del mar adjacent a les costes pertanyia al país riberenc.

Així, en un primer moment, es va fixar l’amplada del mar territorial en una extensió controlable de la costa, concretament de 3 milles, gràcies a la regla de l’abast de la bala de canó de l’economista Ferdinando Galiani.

No va ser fins a la Convenció sobre el Dret del Mar (1982) que es va decidir establir l’amplada del mar territorial fins a un límit que no excedeixi les 12 milles.

El pas Innocent i la llibertat de navegació

Atès que les primeres 12 milles de costa es consideren pertanyents al país costaner, el sentit comú ens diu que un vaixell d’un altre país hauria de demanar permís per poder entrar a les aigües.

Tot i això, el CONVEMAR protegeix en certa manera la lliure navegació a les aigües territorials – com defensava Grocio en la seva doctrina del mar lliure – encara que amb alguns matisos.

La regla del pas innocent estableix que els vaixells de tots els Estats poden navegar pel mar territorial d’un altre, sempre que això no sigui perjudicial per a la pau, el bon ordre o la seguretat de l’Estat riberenc.

Així, es garanteix la llibertat de navegació, principi del dret internacional que estableix que els vaixells que enarborin el pavelló d’un Estat no seran objecte d’ingerències per part d’altres estats.

Països contigus i les aigües territorials

El riu Bidasoa discorre entre Hondarribia i Hendaia, separant amb les seves aigües dos països en menys de 12 milles.

Què passa en aquests casos? Fins on arriben les aigües territorials de cada estat?

Com ja hem vist, la legislació internacional ha estat basada en precedents, costums i tractats antics.

Així, ja el 1856 es va acordar en un tractat que van signar entre les monarquies Espanyola i Francesa que deia que “la línia de divisió entre ambdues Monarquies baixarà pel centre del corrent principal del riu Bidasoa, en baixa marea, a entrar amb ell a la rada de Higuer…”.

I, si veiem el que diu el CONVEMAR per a aquest tipus de situacions:

“Quan les costes de dos Estats siguin adjacents o es trobin situades cara a cara, cap dels dits Estats tindrà dret, llevat d’acord en contra, a estendre el seu mar territorial més enllà d’una línia mitjana…”. Font: CONVEMAR

Per tant, tret que els països involucrats arribin a un altre acord, les aigües territorials en països contigus les limitarà la línia mitjana entre les dues costes.

Fites i tractats històrics han estat determinants a l’hora d’establir les modernes lleis marítimes internacionals.

I la definició de les aigües territorials, claus en el desenvolupament i la seguretat dels països costaners, n’ha estat un exemple clar.

En aquest article hem après com es defineixen les aigües jurisdiccionals espanyoles coneixent els orígens de la normativa i mitjançant alguns esdeveniments i curiositats que ho han condicionat.

Si voleu saber per on navegar amb cada títol d’esbarjo, feu una ullada al post del link.