05 Feb

2020

Per Martín Cabrera

És el Sextant un trasto més per emmagatzemar a la taula de cartes o la clau d’una bona aventura?

Em van convidar a formar part de la tripulació de l’Vamani i participar d’una regata de navegació tradicional de la península a les Canàries sense electrònica.

Quants de nosaltres de nens i no tan nens, una nit d’estiu ens hem tirat a terra d’esquena mirant a el cel només a observar les estrelles? Aquests puntets lluminosos que ens acompanyen cada nit de les nostres vides ens brinden el GPS natural més exacte que mai hàgim pogut imaginar

Amb tan sols una mica de pràctica i una mica d’observació, perquè d’això es tracta la navegació, podem interactuar amb el nostre entorn perquè ens guiï cap al nostre objectiu final, ja sigui una cala, una illa caribenya o només una passejada per la costa mediterrània. Pot saber la teva posició exacta en temps real i tot gràcies a un instrument tan antic i alhora tan pràctic com és el sextant. Ara us explicaré la meva aventura a bord del vaixell Vamani i com mitjançant un sextant vam poder tirar endavant.

Com va començar tot?

Tot va començar fa mesos quan vaig viatjar des de Londres a Barcelona per realitzar cursos nàutics i formar-me com a professional de nàutica. Em van recomanar l’Escola Port, ja que a més de comptar amb molt bon professorat, realitzen tots els cursos tant d’esbarjo com professionals necessaris per a complir el meu objectiu de convertir-me en professional de nàutica.

Un pla de navegació temptador

L’assolellada tarda del 21 de setembre de 2019 vaig rebre un missatge de Ramon ( “el Barba” com li diem), un vell llop de mar amb qui vaig tenir la sort de compartir unes pràctiques de vela, a Escola Port. El Ramon és una persona pintoresca, des del seu aspecte fins als seus pensaments, polígam (està casat amb la seva adorable dona i amb la mar), lector empedreït de tot el que fa a la nàutica, des de poemes de mariners fins al més avantguardista en tecnologia aplicable a la navegació.

Aquesta tarda em va venir amb una proposta molt temptadora: “estic buscant un equip per participar a la Stella Oceani una regata a l’antiga entre la Península i les Canàries, només sextant, almanac i carta nàutica, t’animes?”. Passats 30 segons i sense deixar-me pair el primer paràgraf, rebo el següent ultimàtum: vam sortir dissabte que ve rumb a Cadis.

El primer impuls, que gairebé sempre és el correcte, va anar un espasmòdic si, seguit de: quants dies vaig a navegar ?, com serà la tripulació ?, podré aguantar tots aquests dies? … i entre mig de totes aquestes preguntes estava ¿navegar només amb sextant ?, no ens perdrem ?, i centenars de preguntes que em vaig fer abans de llançar-me a l’aventura.

Perquè navegar no només és fixar un rumb en el pilot automàtic, prendre unes canyes amb els amics i prendre sol a la coberta … és més, dirigir-se al desconegut, contra vent i marea, un dels actes que més s’assembla a la llibertat, desplegar les veles i que el vent amb la seva força ens transport al nostre destí i així a la fi sentir-nos part d’aquest immens món que ens envolta.

Cursant capità de iot i gairebé sense saber utilitzar el sextant em llanço a l’aventura.

A tot això, jo em trobava en ple curs de capità de iot a l’escola i alguna cosa s’havia parlat sobre aquest artefacte. Més endavant en el curs em vaig sentir capacitat per utilitzar-lo i resoldre càlculs trigonomètrics que em permetrien ubicar enmig de la mar, però no en aquell moment.

El meu primer impuls, el de dir “endavant amb la travessia”, li va guanyar a: la por al desconegut, aparcar els estudis i la feina. Vaig decidir demanar vacances i respondre a Ramón: “part per a València a unir-me a el grup i realitzar la primera part de la travessia, des de València a Cadis”.

Les següents hores van passar com un garbí de mitja tarda, quan vaig voler adonar-me era a escasses hores de embarcar-me en el Vamani, un bell veler modern d’uns 44 peus.

A l’arribar a port de València era allà Ramón, de baixa estatura, barba llarga, pell morena adobada per anys de sol, ulls de color mateix de la mar Mediterrània i el somriure que el caracteritza, sempre alegre, i amb ell … la tripulació … Ivo , un erudit de la fotografia, esportista i amant de la vela, millor conegut com Trimer; Marc, aspirant a PER, el més jove de l’equip però no per això el més petit, el seu metre vuitanta-cinc, barba de 3 setmanes i actitud curiosa el van convertir per a mi en el Guachin i Jorge, com tot doctor, tranquil, divertit, metòdic i gran cuiner, el Doc. Una tripulació diferent cada un de nosaltres, però que ens unia el mateix, l’tirar-nos a la mar, i com diuen en la barreja està l’essència. Aquí estàvem al Vamani, a punt per salpar.

A les 16 hores ia la veu de l’Barba deixem anar amarres i vam posar proa a l’horitzó infinit. Entre xerrades de reconeixement i cafè pel mig, se’ns acosta el capità amb una maleta mitjana i robusta. Amb molta delicadesa li dóna suport a la taula de la banyera … he aquí la meva primera trobada amb un sextant a bord d’un vaixell. Com aquest artefacte de més de dos segles podria dir-me on em trobava?

Navegant amb els dofins

Aviat ens trobem amb un ramat de dofins que s’uneixen al nostre rumb i comencen a jugar al voltant del vaixell. En aquest moment ja ens adonem que estem tots immersos en l’aventura, desconnectats de la rutina diària i al voltant de nosaltres només teníem el mar i les sorpreses que ofereix la natura.

Primer dia de navegació i la primera experiència amb el sextant fora de l’aula

Després d’un dia sencer de navegació en el qual vaig tenir l’oportunitat de practicar tot el que havia après a les classes i de fer tot tipus de maniobres amb les veles. També vam tenir temps de pescar i així l’oportunitat de cuinar el peix més fresc que mai abans havia menjat.

Com a persones observadores de la natura, aventureres i disposades a despullar-, al menys per unes hores, de tota la tecnologia que ens cega, ens facilita, però alhora no ens deixa pensar ni desenvolupar tots els sentits que sempre vam tenir per guiar-nos en la vida, continuem el dia enfrontant-nos a la natura només amb el nostre vaixell i les seves veles …

Eren les 19:30 hores i es començaven a treure el cap els primers cossos celestes, moment ideal per generar la nostra primer mesurament d’angles, perquè, això és el que fa el sextant, mesurar un angle entre l’horitzó terrestre i un astre … com el sol o el mateix estel. Per a realitzar aquest mesurament comptem amb un mirall mòbil, amb una agulla que assenyala en l’escala l’angle mesurat, un mirall fix, que en la seva part mitjana permet veure a través d’ell, una mira telescòpica i filtres de protecció ocular.

Us explico com fer-ho: “Col·loquem el sextant en sentit vertical i l’orientem cap a la línia de l’horitzó, vam buscar un astre amb la mira telescòpica, desplaçant el mirall mòbil fins trobar-lo i tot seguit ho fem coincidir amb el reflex de l’horitzó que es dugui a en la meitat de l’mirall fix. D’aquesta manera es veurà d’una banda l’horitzó i de l’altre l’astre.

El que marqui l’escala graduada indicarà l’angle que determina l’anomenada alçada Instrumental o Observada d’un astre a una hora exacta mesura en minuts i segons. Després de realitzar les correccions a l’instrument, de data, hora, refracció, obtenim l’Altura Veritable de dit astre. ”

Ho sé, a primera impressió diràs … què m’està explicant? I la veritat és que no es pot un imaginar com mesurar l’altura d’un astre fins que ho intentes i tens algú que et expliqui com funciona … però com tot … veure per creure o millor dit … experimentar, aprendre … ser curiós, preguntar i animar-se a més.

I aquí estàvem com a pirata mirant el seu botí, escoltant el Barba com prendríem cadascun el mesurament.

Es fa fosc i canvia el temps: es formen tornados al nostre voltant

Va arribar el vespre i amb això el canvi de temps, formant-se al nostre voltant petits tornados que preferim esquivar.

Un cop superat el repte dels tornados, vam decidir sopar. Qui serà el xef avui ?, i sense dubtar-ho un segon el primer en aixecar la mà va ser el Doc, “avui cuino jo”. Ningú va imaginar que ell seria el nostre xef preferit en tota la travessia.

Quan navegues sempre hi ha sorpreses

Els dies van passant i cada dia és diferent perquè no només la natura ens dóna sorpreses, de vegades també les sorpreses vénen de part d’altres embarcacions que estan realitzant plans de navegació de diferent índole. En aquest cas es va tractar d’una embarcació que es trobava en la nostra ruta i se li va espatllar el motor pel que ens va demanar auxili. Ens va tocar l’acció solidària del dia, haver de remolcar fins al port més proper i continuar amb la nostra marxa. Això ens va suposar hores de retard que vam haver de compensar fent més intensa la nostra navegació i guàrdies.

Les guàrdies durant el dia són més suportables que les nocturnes. Però, ¿a que no referim amb guàrdies? Les guàrdies són hores que hem de complir portant l’embarcació, controlant tots els paràmetres com el rumb, el motor, les espelmes, el nostre voltant per si es creua alguna cosa o algú i així poder evitar un abordatge o qualsevol inconvenient fins arribar a destí. Se solen realitzar de períodes curts quan es compta amb un gran nombre de tripulants.

L’última guàrdia li va tocar a qui escriu i al nostre tan apreciat capità, el Barba. Empunyant la roda de timó, aquí em trobava, enmig de l’immens mar pel qual van navegar tants grecs, víkings, àrabs, fenicis, romans i més civilitzacions que seguiran travessant les seves aigües sota aquest mateix mantell d’estrelles. Es podria dir que aquella nit em vaig sentir en pau, amb el Vamani rumb a les Torres d’Hèrcules.

Després de dies d’intensa navegació dels tripulants albirem a la llunyania l’Estret de Gibraltar i amb això el final de la primera part d’aquesta travessa a Cadis, Puerto Sherry.

Aquí em vaig acomiadar de la resta de la tripulació, que continuaria la travessia fins a les Canàries, mentre jo tornava en avió a la realitat, els estudis, la feina i l’electrònica.


A la data d’edició d’aquest post, febrer de 2020. Martín Cabrera és ja professional de nàutica i coordinador de la flota de velers J80 del Club de Vela de Barcelona de l’Escola Port.

Les fotos d’aquest article les ha fet Ovidio Tarragón.